Article sobre Tombatossals de LLuis Meseguer publicat al diari "Levante" 28-03-2006.

Tombatossals: les aventures i la veu dels segles

L’obra que ara llegiras és, potser, l'obra narrativa valenciana més interessant i especial de les primeres dècades del segle vint. I la seua curiosa qualitat prové no solament dels seus mèrits literaris, sinó, sobretot, de la capacitat singular d' evocar un món de llegendes i vivències socials ja perdudes de la memòria oral del País Valencia. Tombatossals (1930), conjunt de narracions publicades en un moment històric crucial, el de l'aparició de la modernitat social i cultural a la nostra societat, conté una especial enciclopèdia de les tradicions i els valors dels nostres avantpassats col•lectius, i un testimoni literari dels grans canvis contemporanis esdevinguts en la solemnitat de la història i en la senzillesa profunda de la vida quotidiana.

No ha d'estranyar, per tant, que 1'autor d'aquesta obra singular haja estat un valencià autènticament vinculat a la tradició popular: un llaurador, Josep Pascual Tirado (1884-1937). La ciutat que enalteix amb la grandària i l'atractiu de la llegenda, és la seua: Castelló de la Plana. Els terrenys i llocs de que parla són els que conreava ell mateix amb la seua gent.

Les històries que conta aquesta obra procedeixen del fons del folklore universal i pertanyen al tresor de rondalles, contes i llegendes expressat als països que comparteixen la nostra llengua. Per això, finalment, es pot llegir amb l'emoció de sensacions afectives comparables a les que qualsevol persona cultivada pot sentir en degustar les grans narracions representatives de cultures senceres: l' Odissea d'Homer, el Quijote de Cervantes, o el Simplicissimus de Grimmelshausen. I també es pot llegir comparant-la amb els contes recollits o inventats per Perrault, Grimm, o fins i tot Verne.

A un nivelllocal, diguem-ne, el propi de la cultura històrica del poble valencià, els referents equivalents serien el classic Tirant loBlanc de Martorell, o els contes valencians formalitzats durant les darreres dècades per Enric Valor. Com després veuràs, Tómbatossals és una creació sincrètica: té relacions literàries amb aquella màxima obra narrativa medieval i amb les rondalles populars de transmissió oral.

1. Castelló de la Plana, la terra del gegant Tombatossals
L’espai màgic de les aventures mítiques que coneixeràs és el del terme municipal d'una ciutat que ocupa un lloc especial al nostre País, ja que, per raons geogràfiques, ha mantingut un fecund veïnatge històric amb les terres catalanes del Nord. I en termes polítics i econòmics, és capital d'unes comarques muntanyenques o marineres on la industrialització i la modernitat van arribar tardanament i amb desigual intensitat. L’obra, justament, és una divertida i apassionada crònica dels canvis derivats de la urbanització de la ciutat, i de la correlativa sensació de pèrdua dels valors de la tradició.

Alguns escriptors castellonencs hi van actuar com a testimonis costumistes i nostàlgics dels canvis socials. Gràcies, per tant, al veïnatge amb Catalunya i a un cert tradicionalisme -gens renyit amb la condició política liberal dels sectors socials més importants de la ciutat-, Castelló ha pogut oferir a tota la societat valenciana una intel•lectualitat i una literatura autèntica i representativa, alhora local i universalista: Salvador Guinot, Josep RibeIles Comín, mossèn Joaquim Garcia Girona, Bernat Artola...

Per explicar la gènesi de Tómbatossals, cal esmentar la Societat Castellonenca de Cultura, fundada el 1919, autèntic bressol de l'obra, ja que a les pàgines del seu prestigiós Boletín, sobretot als anys 1922-1924, veieren la llum les narracions que després van constituir el llibre que ara llegiràs. De tots els erudits castellonencs, dos en van ser fonamentals per agombolar el doll de la creativitat tradicional de l'autor d' aquest llibre:Ricardo Carreras i Angel Sánchez Gozalbo. Resulta interessant de remarcar aquesta germanor entre el món intel•lectual i els sectors populars.

Castelló de la Plana, abans dels canvis de la seua fisonomia provocats per l'evolució de la demografia durant les darreres dècades, era un poble gran de base agrícola, on el terme (és a dir, l'orografia i els cultius) tenia una importància fonamental. A l'agricultura s'hi afegien, a la vila o part urbana, un sector menestral, comercial i incipientment industrial, i una minoria de funcionaris de l'administració. Aquesta minoria, que solia ser Iletrada, procedia generalment de fora del País i portava un canvi fonamental: el de la llengua.

Per això, un autor com Josep Pascual Tirado era fàcil de llegir i entendre en l’època en que va viure, és a dir, en una societat que s'expressava sempre en valencià, i per això va conservar per a nosaltres, i per al món sencer, un tresor verbal i cultural impressionant. I ho va fer amb dos estils: un de costumista, representat per un~s narracions incloses al llibre De la meua garbera (1935) i un de mitològic, representat per aquest Tombatossals.

2. Folklore i mitologia: la veu deis segles
La literatura folklòrica és un instrument fonamental de transmissió llegendària i de construcció dels mites de cada societat. Per això, bona part de les histories que aquest llibre conté, les podem llegir, en altres versions catalanes, balears i valencianes, presidides per protagonistes semblants (tat i que amb nom diferent: normalment En Joan de I'Ós o Esclafamuntanyes). Les versions més destacables són les d'Apel•les Mestres, Joan Amades, Josep Maria de Sagarra, Antoni Maria Alcover i Enric Valor.

Ens trobem, en definitiva, davant d'un petit i antic monument literari procedent del folklore universal. Amb altres noms, pràcticament tots els països del món tenen gegants mitològics o llegendaris semblants; de fet, la gegantització és un dels procediments d'idealització més coneguts de les rondalles i llegendes populars. En l'esquema moral i religiós bons / dolents, tan habitual de les rondalles populars, els gegants llegendaris poden ser herois o antiherois, humanitzats o animalitzats, pacífics o violents, bondadosos o monstruosos. Altres gegants heroics bons, equivalents evidents del nostre heroi mític Tombatossals, poden ser l'egipci Osiris, l'hebreu Goliat, el grec Hèrcules, l'hindú Hyndra, el frances Pantagruel, el búlgar Krali Marko, el rus Vertogor, el castella Vuelcacerros...

És clar que els altres personatges mítics de la colla de Tombatossals també tenen el seu origen en la imaginació mítica del folklore, segons Josep Pascual Tirado té la delicadesa d'indicar-nos al Proemi de l' obra: la força transformadora de la terra d'Arrancapins, el clima representat pel vent creatiu de Bufanúvols, l'eufemisme plujós i guerrer de Tragapinyols, l'entremaliada i ingènua infància de Cagueme. Capítol propi mereix una altra perla de la imaginació popular: la bellesa femenina, ambigua i eterna, de la Serena de la Mar.

Tanmateix, l'interes d' aquesta obra, i la seva radical originalitat, rau en el fet que l'autor hi volgué incorporar una explicació mítica de l'origen històric de la ciutat de Castelló de la Plana: la seua pertinença a la medieval Corona d'Aragó. Així, el rei Barbut -personatge que recorda, és clar, el rei Jaume I- viu al castell on es trobava un primitiu nucli urbà de la ciutat de Castelló de la Plana; i la festa major actual de la ciutat es basa, precisament, en una romeria multitudinària a aquell turó, on es troba l'ermita de la Magdalena. La seva filla, la Infanta, segella el naixement històric del seu «regne» en casar-se, no amb el gegant conqueridor sinó amb un «gentil cavaller d'Aragó». Els noms dels seus fills, Tahor i Casse, representen, llegits a l'inrevés, l'horta i el secà de la comarca de la Plana.

Tombatossals, a més, és una mena de petita cosmogonia, d'invenció o fundació màgica del paisatge local. Les aventures de la colla màgica atenyen, conquerint- los o tranformant-los, aquells llocs econòmicament o afectivament essencials del «regne» castellonenc: les partides del terme municipal (per exemple, la representada per l'atrabiliari personatge Garxolí del Senillar), el pinar i el port del Grau, el riu Millars, i les illes Columbretes. EIs capítols destinats a la conquesta mítica d' aquestes illes volcàniques constitueixen, com podràs comprovar, una petita novel•la autònoma, plena d' aventura, de gracia i d' ironia.

3. El tesor lingüístic de la cultura popular
Es pot afirmar que cada llengua dóna un estil definitiu i diferent a cada societat humana. I la cultura popular n'és el tresor inicial. Els contes que contaven les iaies a la vora del foc durant les nits d'hivern, les cançons de segar o les de bressol, la conversa col•lectiva al carrer durant les vesprades d' estiu, les moixigangues, les disfresses dels carnavals o els romanços d'amor i de guerra, no solament acompanyaven les festes rituals o la solitud de la nit, sinó també la ideologia i l'educació que precisava cada moment o cada acte vital personal. Ocupaven un lloc mental i social que, evidentment, ara omplim amb la televisió o la ràdio, tot i que, en aquella cultura, la comunicació interpersonal era molt més familiar, directa i participativa.

En aquest sentit, comprovaràs que Tombatossals és una petita enciclopèdia d'un món en vies d' extinció, el de la societat valenciana tradicional, representat per tota mena de receptes gastronòmiques, de cançons i versets populars, de jocs infantils, de modismes i frases fetes, de refranys, de festes, de creences i costums de tota mena. Aquesta riquesa constitueix, potser, l'argument o missatge implícit de l'obra.

La sensació de descobriment nostàlgic d'aquest tresor ja quasi amagat per la historia s'acreix amb l'aportació retòrica potser més important: la ironia. O dit altrament, l'expressió lingüística de la manera irònica d' entendre i expressar la vida, capaç dels tres extrems a que sol tendir aquesta figura retòrica: l'ostentació, la sàtira i l'auto crítica. En aquest sentit, s'hi pot adduir, és dar, l'evident influencia del Tirant lo Blanch i altres obres cultes, però l'origen profund d' aquesta actitud mediterrània i vitalista és clarament popular: una altra forma de la saviesa de la societat rural valenciana enmig la duresa del treball i de la vida. Així ho han demostrat històricament, entre nosaltres, institucions festives, com les falles, i pròpiament literàries, com el sainet.

De rota manera, cal dir que bona part del tresor lingüístic i moral de l'obra s'ha preservat històricament per haver estat inclòs al monumental Diccionari Cata/a-Valencia-Balear començat per mossèn Antoni Maria Alcover, autor també d'un amplíssim recull narratiu popular, titulat Rondaies mallorquines: una d' elles, és dar, la versió mallorquina del nostre Tómbatossals. Baste dir que algunes locucions, paraules o accepcions d' aquell ingent diccionari hi figuren amb l'exemple únic de Josep Pascual Tirado.

Una obra com aquesta, però, perviu al seu univers propi en la mesura en que és assumida i valorada pels ciutadans i les ciutadanes de la modernitat. Tómbatossals,en aquest sentit, ha tingut alguna recepció, alguna continuació destacable al seu territori natural. Sobretot, a través d'una bella opera per a titelles titulada La filla del reí Barbut(1943), obra de la compositora Matilde Salvador i l'erudit Manuel Segarra Ribés, i que representa, en la duresa de la postguerra, tot un renaixement delicat i contundent del teatre culte en valencià. La «marxa del rei Barbut» d'aquella delicada obra és, actualment, la marxa oficial de la ciutat de Castelló de la Plana.

L’horitzó d' expectatives actual és diferent de l'originari de l'obra. Tanmateix, ara tu t'incorporararàs, si vols, a aquest màgic, petit i antic univers. Mentre la mítica i gegantina colla castellonenca roman a l'aguait a la cova de les Meravelles, llegir les aventures de Tombatossalset permetrà de combinar el plaer de la imaginació i la creativitat amb una incerta sensació de fidelitat al patrimoni espiritual, a la veu dels segles.

LLuís MESEGUER, en la edición de Tombatossals de la editorial 3 i 4

Un article sobre Tombatossals de Carles Bellver

Carles Bellver.com

"Tombatossals": denominació popular del cicle mític de la Plana de Castelló. Els seus elements principals són un elenc de gegants i altres éssers primigenis i un catàleg de procediments de màgia negra. "Tombatossals" és en realitat el nom d'un dels gegants. Uns altres es deien Bufanúvols i Arrancapins: les típiques personalitzacions de forces naturals i sobrenaturals. Fragments inconnexos d'aquest retaule sobreviuen encara avui a la memòria de determinades famílies de la soca de Castelló.

L'origen de les llegendes es perd a l'antigor. La primera menció es troba a l'historiador romà Caelius Rufus (c.55?-116): "Gigantes autem erant super planitiam in diebus illis..." [en aquells dies hi havia gegants sobre la Plana]. S'ignora a partir de quin moment es van posar en escrit i qui en va ser l'autor. Cap al Renaixement existeix un text llatí imprès a València amb el títol "Magnum Innominandum". S'ha atribuït generalment a En Joseph Blay (1460-c.1520?), un mag de Vila-real. El peu d'impremta és de 1489. Aquesta no pot ser l'edició original, perquè Sant Vicent Ferrer (1350-1419) ja blasmava l'obra en un sermó cent anys abans. S'ha de tractar, per tant, d'una transcripció de documents més antics, o potser fins i tot d'una traducció o una versió diferent.

En tot cas comptem amb dues referències contemporànies: el Llibre del Bé i el Mal, cremat a València, i el Llibre Verd que encara es conserva a l'Arxiu Municipal de Castelló. D'acord amb aquestes fonts, el text de Blay recolliria el corpus d'una tradició precristiana: el naixement dels gegants a les muntanyes; la seua hegemonia a la Plana, a la Mar i a les Illes Columbretes; l'enfrontament amb els primers llauradors; l'ús de la màgia negra per part d'aquests i, finalment, l'expulsió i el confinament dels gegants.

Es diu que aquesta lectura resultava particularment intranquil·litzadora pel que afirmava o suggeria sobre el passat de la comarca i els seus habitants, i potser sobre un present ocult, larvat. Després d'estudiar el llibre, uns clergues de l'Església Arxiprestal de Santa Maria van sol·licitar al bisbat una nova destinació i ja no volgueren tornar mai a la Plana. Se sap, en canvi, que mags i bruixots el van apreciar com a font de coneixements. El Papa Alexandre VI (1431-1503), de la família Borja de Xàtiva, se'l va endur a Roma en 1492, on es va difondre en cercles esotèrics. En 1505 va ser inclòs a l'Índex del Sant Ofici. Blay va estar a punt d'anar a la foguera, però va fugir a temps. Hi ha notícies d'ell a Mallorca, i més tard a Tunis i a Constantinoble. Es va dir que marxà a Aràbia i morí al desert a mans d'uns dimonis invocats per ell mateix.

La major part dels exemplars del Magnum Innominandum van ser localitzats i destruïts en aquells anys, però en van quedar uns quants, i la tradició es va comunicar oralment molt de temps a la comarca. Al segle XVIII l'il·lustrat Gregori Maians (1699-1781) encara es va sentir obligat a dedicar unes planes a aquest assumpte dins de la seua Censura de historias fabulosas. Al segle XIX, i sobretot al XX, el procés de racionalització i secularització de la societat moderna va anar arraconant a poc a poc les velles creences. Tot i que n'han romàs alguns vestigis en la imatgeria popular (vg. la desfilada del Pregó a les festes de la Magdalena, p.e.), avui en dia ja no es pot dir que formen part de la consciència col·lectiva.

S'ha documentat el parador d'almenys tres còpies del Magnum Innominandum: una es trobaria al Bisbat de Tortosa, una altra a la Catedral de València, i l'última a l'Ajuntament de Castelló; però aquesta es va perdre durant la Guerra Civil. En tots els casos l'existència del llibre és negada oficialment, i a la pràctica és impossible accedir-hi.

Podria existir un quart exemplar: hi ha indicis que el situen en una universitat suïssa o alemanya. Però també podria ser que es tractara del que va desaparèixer a Castelló. Es dóna per segur que el va sostraure un erudit local en 1936 per tal de resguardar-lo del perill de les confiscacions o les meres destrosses. A les acaballes de la guerra podria haver eixit de Castelló en direcció a la frontera, amagat en qualsevol maleta o bagul.

Abans d'això, l'any 1930, En Josep Pascual Tirado (1884-1937) va publicar a Castelló una obreta titulada "Tombatossals. Contalles de la terra". Els noms i el plantejament d'alguns episodis coincideixen, però la similitud amb les vertaderes llegendes és superficial: es tracta més prompte d'un conte de fades en què els gegants són amics de reis i princeses. És concebible que l'autor -un propietari agrícola benestant- haguera pogut fullejar l'exemplar de l'Ajuntament. Pareix més probable, tanmateix, que sentira certes contalles a gent gran de la seua família i les reinterpretara en una clau més amable. En una edició recent el prologuista explica la història del llibre com si Pascual Tirado fóra l'inventor dels gegants i mai no se n'haguera parlat abans. Aquesta tergiversació s'ha difòs àmpliament, potser pel prestigi de l'editorial implicada. Mentre dure l'engany, la veritat sobre el folklore ancestral de la Plana continuarà oculta.

A