L'Estatut
d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (EACV) és la norma bàsica
de la Comunitat Valenciàana, regulant els seus òrgans
d'autogovern, la Generalitat. Un estatut d'autonomia és una
norma bàsica d'una comunitat autònoma espanyola, reconeguda
per la Constitució Espanyola de 1978 en el seu article 81.
Aquest Estatut va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982,
d'1 de Juliol. Publicada al BOE del 10 de juliol, data d'entrada en
vigor.
Aquesta Llei ha tingut diverses reformes:
• LO 4/1991 de 13 de març
• LO 5/1994 de 24 de març
• LO 1/2006 de 10 d'abril (BOE de l'11 d'abril)
A més de 3 modificacions sense rang de reforma (Llei 37/1983,
Llei 36/1983, Llei 24/2002) que modificaven l'art. 52.1 (actual 73.1).
A aquesta última reforma, la del 2006, pel fet que ha modificat
pràcticament tots els articles de l'Estatut i degut a la publicitat
que li la han donada, han acabat anomenant-la "nou Estatut",
però no deixa de ser una expressió incorrecta ja que
es tracta d'una reforma.
Estatut de 1982
L'Estatut de 1982, aprovat com a Llei Orgànica 5/1982, de l'1
de juliol de 1982 (DOGV núm. 74, de 15 de juliol) va ser fruit
d'unes llargues negociacions entre els partits de la mesa preautonòmica.
En últim terme, va ser tramés per l'anomenada "via
lenta" de la constitució (com a comunitat no històrica,
article 143 de la CE), i va patir importants modificacions (en les
senyes identitàries) entre l'estatut que s'acordà al
País Valencià (conegut com a "Estatut de Benicàssim")
fins el que es va aprovar per les Corts Generals Espanyoles (de vegades
anomenat, per aquesta mateixa causa, "Estatut de Madrid").
El preàmbul recull, en certa manera, amb l'aparició
de diferents noms, les discrepàncies existents i les visions
diferents de "l'autonomia valenciana" que mantenien els
encarregats de la seua redacció.
Aquest Estatut constituïx la manifestació de la voluntat
autonòmica del poble de les províncies valencianes,
després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir
en virtut del Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell
del País Valencià.
Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc,
on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne
de València es troba amb la concepció moderna del País
Valencià i dóna origen a l'autonomia valenciana, com
a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot
allò que és valencià en un concepte cultural
propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.
No obstant això, l'Estatut d'Autonomia del 1982 va ser la primera
vegada, des de l'abolició dels Furs de València amb
els decrets de Nova Planta que València gaudia de certa capacitat
d'autogovern.
Amb els anys, els valencians van anar assumint pràcticament
totes les competències que permetia l'Estatut de 1982, i aquest
ha estat el marc fonamental que ha fet possible desenvolupar un cert
autogovern valencià.
Cal assenyalar que l'estatut de 1982 no va ser pas sotmès a
referèndum per part dels ciutadans de València.
Reforma de 2006
Antecedents de la reforma
Al cap de vint anys de vigència de l'Estatut de 1982, va quedar
palès, i en això estaven d'acord totes les forces polítiques,
que l'Estatut havia quedat superat i esgotat, i que en calia una reforma.
Entre els punts que quasi totes les forces coincidien en la necessitat
d'incorporar a la reforma es trobaven la possibilitat de dissolució
anticipada de les Corts Valencianes a expenses del President de la
Generalitat, el reconeixement del País Valencià com
a nacionalitat històrica i altres aspectes competencials i
organitzatius (límit del nombre de conselleries i d'escons
en les Corts).
Les diferències més disputades entre els partits continuaven
sent les de tipus identitari (denominació del territori i reconeixement
explícit de la unitat de la llengua) i el percentatge mínim
per a accedir a les Corts (que l'Estatut de 1982 establia en un 5%
global al País Valencià).
Redacció i tramitació
En unes llargues negociacions que començaren a finals dels
90 i que es van interrompre diverses vegades (més o menys coincidint
amb les diverses campanyes electorals del període) els dos
partits majoritaris del País Valencià, el PP i el PSPV-PSOE
van aconseguir al 2004 un pre-acord sobre el nou Estatut Valencià,
que deixava pràcticament sense tocar els temes identitaris
(bandera, nom, himne, denominació de la llengua, encara que
en aquest últim cas, apareixia molt més freqüentment
el terme "idioma valencià"). El tercer partit parlamentari,
l'Entesa (coalició EU + Els Verds + Esquerra Valenciana), va
restar fora de l'acord a primeres de canvi i des d'aleshores ha mostrat
una posició nítida en contra de l'Estatut. Les raons
fonamentals era la permanència del límit del 5% per
accedir a les Corts; la situació confusa del terme País
Valencià, que resta com una denominació legal sense
reconeixement oficial, en ser esmentat al preàmbul de l'Estatut
però no al cos de l'articulat; i, finalment, la manca d'un
reconeixement explícit de la unitat de la llengua, tot i que
incorpora l'AVL. De manera similar, altres partits extraparlamentaris
com ara el Bloc Nacionalista Valencià, Unió Valenciana
i Esquerra Republicana del País Valencià també
es manifestaren en contra de l'Estatut.
En l'estiu del 2005 comença la tramitació de la reforma
des de les Corts Valencianes. L'1 de juliol del 2005 (23é aniversari
del primer estatut) les Corts Valencianes aprovaren la proposta del
nou estatut d'autonomia amb els vots a favor de PP (48 escons), PSOE-PSPV
(35 escons), i els vots en contra de la coalició EU+Els Verds+Esquerra
Valenciana (6 escons).
El projecte s'envià al Congrés dels Diputats espanyol
per a la seua tramitació (pas necessari ja que els Estatuts
d'Autonomia son lleis orgàniques) i va ser aprovat pel ple
del Congrés el 9 de febrer i pel del Senat espanyol el 8 de
març, amb els vots de PSOE, PP i Coalición Canaria.
La resta de partits votaren en contra. Abans del ple del Congrés
existí una polèmica entre els dos partits signants de
l'acord (PP, PSOE) per la posició de Joan Ignasi Pla (líder
del PSPV) a favor d'eliminar el límit del 5%, en un intent
que no fructificà i que simplement quedà en que el mínim
del 5% eixia fora de l'Estatut però quedaria de nou reflexat
en una futura llei electoral, deixant les coses pràcticament
igual com estaven.
La reforma de l'Estatut d'Autonomia per al País Valencià
s'aprovà de forma definitiva el 27 de març de 2006 pel
ple de les Corts Valencianes amb els vots favorables del PP (47 escons),
PSOE-PSPV (35 escons), i els vots en contra de la coalició
EU+Els Verds+Esquerra Valenciana (6 escons) i un del grup mixt (trànsfuga
del PP que havia passat a militar en Coalició Valenciana).
Posteriorment l'Estatut fou sancionat pel rei Joan Carles el 10 d'abril
de 2006 i entrà en vigor l'11 d'abril amb la publicació
al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i al Diari Oficial de
la Generalitat Valenciana (DOGV).
Trets
més importants
Com a trets més destacats (segons els mitjans de comunicació
i els partits polítics) de la reforma de l'Estatut podem assenyalar:
• No toca els aspectes simbòlics, nominatius i identitaris
(nom, himne, bandera), però només reconeix com a oficials
els termes en valencià. Així, encara que es parle en
castellà, s'ha de dir "Comunitat Valenciana", "Les
Corts" (i no "Corts Valencianes") i "Generalitat"
(l'adjectiu "valenciana" desapareix d'aquest últim),
i d'igual manera amb tots els altres òrgans que depenen de
la Generalitat.
• Declara la "Comunitat Valenciana" com una "nacionalitat
històrica".
• Atorga al President de la Generalitat la capacitat de dissoldre
les Corts, cosa que possibilita que les eleccions autonòmiques
valencianes no hagen de coincidir amb les d'altres comunitats autònomes
ni tampoc amb les municipals.
• Augmenta el límit inferior d'escons de les Corts i
n'elimina el límit superior.
• És molt més extens en l'especificació
de drets socials i personals, i la relació amb Europa.
• Es refereix a un Servici Tributari Valencià, depenent
del govern de la Generalitat, que compartirà competències
amb l'Agència Tributària estatal.
• Recupera, encara que siga parcialment, el dret civil foral
valencià.
• En matèria lingüística:
o Considera el "valencià" com a llengua pròpia
del País Valencià, no ja tan sols oficial com en l'Estatut
anterior.
o Reconeix el dret de rebre l'ensenyament del i en valencià.
o Respecte a la unitat lingüística, parla sovint d'"idioma
valencià" (tot i que aquest terme pot ser interpretat
de diverses maneres) i no reconeix explícitament la unitat
de la llengua, però declara l'Acadèmia Valenciana de
la Llengua com la "institució normativa de l'idioma valencià".
L'Acadèmia ha fet resolucions a favor de la unitat de la llengua
i utilitza les mateixes normes ortogràfiques que la resta del
domini lingüístic.
o No exigeix el requisit lingüístic del valencià
per a l'administració, i es limita a dir que "la llei
establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia
en l'Administració i l'ensenyament".
o Garanteix l'ús de la Llengua de Signes Valenciana de les
persones sordes.
• Afegeix l'anomenada "Clàusula Camps" que,
segons els seus redactors, permet assumir qualsevol competència
consitucional que assumisca una altra comunitat autònoma en
el futur.
• Elimina el límit del 5% per accedir a les Corts, però
segons el pacte entre PP i PSOE, aquest límit s'instaurarà
en llei electoral.
• Afegeix el reconeixement d'algunes institucions i centres
simbòlics del País Valencià, com el Tribunal
de les Aigües de València, el Monestir de la Valldigna
(aquest en concret, aparentment, per iniciativa personal del president
Francesc Camps) i d'altres, en forma de referents històrics.
• Continua definint el territori com el conjunt de les tres
províncies, sense parlar de comarcalització, en contra
del que algunes negociacions inicials volien aconseguir.
A
|